Abans, però, de ser acusats de “plagi”, els nostres dirigents preferiran sotmetre’ns tocant el nostre punt dèbil, la butxaca. D’aquesta manera, ens convertirem en vertaders addictes, que era com s’anomenaven aquells ciutadans lliures que, per deutes o per furt, eren assignats de paraula (dico) a (ad-) algú. Ara -ja se sap!-, davant les actuals dictadures (< dico),
es premia la lleialtat i l’adulació de l’esclau. Alguns no dubten a bufar a l’amo el nom dels seus opositors. Reactualitzen així l’antic rol dels nomenclàtors, els esclaus que a la Roma republicana, durant les campanyes electorals, acompanyaven els candidats i, a cau d’orella, els xiuxiuejaven (calo) el nom (nomen) d’aquells individus que podien ser del seu interès – avui aquests catàlegs només contenen els noms específics d’una ciència o art. Fora de l’àmbit electoral, aquests esclaus rebien el nom de monitor (<moneo, “avisar”).
l’esclavitud a l’antiga Roma. Fragment de l’article publicat al diari Ara Balears (24/08/2013)
Ara un nomenclàtor és només una llista ordenada de topònims, per exemple de carrers. Aquí alguns dels carrers de Ripoll: noms popular i noms documentats.
 |
 |
 |
